Es publica el llibre “Borriana i la seua mar”, una visió actual i moderna del nostre poble

L’Agrupació Borrianenca de Cultura ha publicat el llibre “Borriana i la seua mar”, un impressionant reportatge fotogràfic de la Burriana actual a càrrec del fotògraf de la Vilavella Joan Antoni Vicent, amb textos literaris de Joan Garí. El volum ha sigut ja el regal estrella de molts borrianencs en les passades festes i continua difonent-se [A Burriana es pot adquirir a la Llibreria Martí i al Supermercat Taula de la Cooperativa Sant Josep].

Vicent i Garí precisament han fet equip en uns altres dos llibres, Viatge pel meu país (2012) i València. Els habitants del riu (2020), especialitzant-se –per dir-ho així- en una visió del territori valencià on es conjumina la mirada del fotògraf i la de l’escriptor.

Està disponible en Youtube l’espot publicitari que estos dies es pot contemplar a la televisió de Burriana:

En primícia, publiquem un estracte del llibre:

“Borriana ha tingut sort amb els seus observadors. Un esplet de fotògrafs excel·lents, al llarg del segle XX, ha deixat constància de les raconades més evocadores del nostre poble, de les façanes més suggestives, dels personatges més pintorescos. No és un poble especialment fotogènic, el nostre. No té l’sky-line de Morella o de Benidorm, ni el nivell de conservació al seu nucli antic de Vilafamés o d’Altea. Fins i tot un dels nostres edificis més emblemàtics, la basílica del Salvador, té una frontera horrorosa feta amb els afegitons dels segles, a partir del bell absis gòtic originari. Però Borriana ha tingut un factor que ha suplit aquestes mancances: la mirada amable i encuriosida dels seus fotògrafs.

Parle de Joaquim Bosch, de Santàgueda, d’Enric Safont o de Josep Lluís Garcia Ferrada. Aquest últim va ser l’autor d’un volum –amb textos de Josep Palomero- que em va impactar quan jo era molt jove. Es titulava Pell de taronja i recollia testimonis dels grans edificis modernistes borrianencs, molts dels quals enderrocats per la ignorància o la desídia i, per tant, literalment salvats en aquell llibre. A aquest grup, més recentment, s’hi han sumat grans professionals com Ramon Usó (el meu company d’aventures periodístiques i vitals) o Alberto Navarro. I segur que me’n deixe algun –i demane disculpes de bestreta.

La mirada dels fotògrafs fa poble, contribueix a construir una imprescindible identitat imaginària. Un poble necessita un relat fotogràfic, com necessita un relat literari o un relat pictòric. Un poble, sense això, no és res, encara que es crega –com tots els pobles- el centre del món.

Estic convençut que aquest llibre de Joan Antoni Vicent serà una pedra fonamental en la (re)creació del relat d’una Borriana propera, variada, cosmopolita i tel·lúrica a la vegada, entranyable i fins i tot bella. Perquè la bellesa és una propietat compartida entre l’objecte i el subjecte que observa. Pot haver bellesa en els carreus d’una antiga casa arruïnada i en el rostre d’un nonagenari amb la pell llaurada pel sol i pels anys. Si s’ha dit que és interessant qualsevol cosa a què li dediquem cinc minuts d’atenció, és bella qualsevol imatge sobre la qual posem una mirada amorosa.

Aquesta ha estat la tasca de Joan Antoni Vicent i aquesta és la seua Borriana. La nostra, la de tots [Joan Garí]”.