Luis Herrero, el reconegut artista faller de Borriana

Luis Herrero és artista faller. La seua gran vocació són les falles i s'ha convertit en un referent pels seus grans ninots. Als seus 66 anys, en la Gala dels 1, celebrada enguany a la seua ciutat natal, Borriana, li han atorgat el premi ‘El Parot’, la qual cosa suposa tot un reconeixement als seus més de 40 anys dedicant-se a les falles.
 
Recentment ha sigut guardonat amb el premi ‘El Parot’ a la seua ciutat natal, com va rebre aqueix premi després de tota una vida dedicant-se a això?
Ho vaig rebre amb una satisfacció enorme perquè van pensar en mi i, al final, això demostra que han agradat els meus anys de treballar en les falles.
 
Com es va endinsar en el món de l'art faller?
Jo vaig començar molt xicotet en el món de les falles amb altres xiquets del barri. La primera falla que va competir va ser la del carrer Sant Blai, l'any 72, es tractava d'una falla infantil amb la qual vam obtindre el primer premi, però com a aficionats. Com a professional ja vaig entrar en el 76, amb 19 anys, amb la falla de l’Escorredor, amb la qual vaig aconseguir el quart premi. Encara que, no vaig continuar en els anys següents perquè em vaig haver d'anar a fer la mili l'1 de març del següent any. En el 80, vaig tornar a fer falles i la vaig fer, una altra vegada, en la de l’Escorredor, però amb més èxit, ja que vam obtindre el primer premi. Després, ho vaig tornar a deixar i em vaig dedicar a treballar d'altres coses, fins a l'any 82 que vaig agafar la falla Baró De Patraix de València en la qual he estat 40 anys.
 
Quan va decidir muntar aquest taller?
No recorde l'any exactament, però podria ser en el 93 o 94. Ens ajuntem diversos amics ací i en el Camí València i ens vam fer el taller conforme vam poder perquè les coses no estaven fàcils.
 
D'on ve la seua vocació per les falles?
Quan era un xiquet i veia les falles que es plantaven al carrer em semblava molt emocionant. Hui dia, quan cremen les falles, la mateixa nit recullen les restes. Però, abans fins als dos o tres dies no recollien la cendra, llavors els xiquets anàvem a recollir les tatxes i les restes per a fer les nostres xicotetes falles. Quan vaig créixer i vaig començar a trepitjar els tallers de falles, ja em va entrar l'afició que tinc hui.
 
Vosté es va formar per a dedicar-se a això?
La meua formació va ser anar a treballar de peó, vaig començar des de baix, fins que em vaig animar a anar a treballar per a uns altres com Vicente Tornador, Arturo Musoles, els germans Ferrer o Pepet. Hui dia veig uns certs problemes en com es fan els estudis d'artista faller. Només li dediquen dos o tres mesos a estar practicant en el taller i aqueix és un defecte que veig jo, ja que és molt poc temps. Hi ha estudiants que salen molt ben preparats, però hi ha uns altres que els costa una mica més. Molts, quan arriben, volen posar-se a pintar de seguida, però primer han de veure com es pinta, com es treballa dins del taller.
 
De totes les seues obres, hi ha alguna que recorde més especial que unes altres?
En general, totes m'han fet molta il·lusió. Jo sempre que he fet la falla he intentat competir. Hauré quedat millor o pitjor, però la meua il·lusió sempre ha sigut competir i clar, he tingut moltes falles il·lusionants. Segurament, em deixaré alguna digna de nomenar, però, per exemple, la primera que vaig fer ací a Borriana, quan vaig entrar per primera vegada a València o quan vaig entrar en la categoria especial a València. Després, les que vaig fer en pobles molt forts com Dénia, Alzira, Gandia… he estat treballant alguns anys per allí, es pot dir que m'ho he recorregut tot. A Alacant, també he fet fogueres. Jo sempre he sentit il·lusió per totes.
 
Després de tant de temps i tantes falles, en què s'inspira per a continuar creant i innovant?
Jo sempre he tingut ajuda de molta gent, amb la qual hem pensat idees i estudiat les diferents propostes.
 
Després dels seus 47 anys de trajectòria, creu que encara pot aprendre una cosa nova del món faller?
Jo soc molt major i he conegut les falles de fa molts anys. Dins de les falles, jo he tingut el meu estil. És cert que ara hi ha cert modernisme que a mi no m'acaba, potser perquè vinc de molts anys arrere. Recorde els grans clàssics de Pepet i el seu germà, de Dualde, de Monterrubio a València, això a mi m'encantava. Quan era xicotet, eixia de casa i veia les seues falles sentia una emoció enorme. El que no m'agrada del modernisme d'actual, és que abans quan veies una falla podies veure escenes en ella, ara veus peces boniques, però no veus les escenes. No obstant això, hi ha artistes fallers amb un modernisme fabulós com, per exemple, el de Vicente Martínez, i molts altres que considere molt bons.
 
Vosté va començar en els anys 70, ha sigut testimoni de l'evolució de les tecnologies, Com ha afectat en l'elaboració de les falles?
Ha salvat les falles, en poques paraules. Perquè si el que es planta hui s'haguera de fer com fa 50 anys, no hi hauria ni la desena part del que hi ha.
Ha beneficiat a les falles, als artistes fallers en absolut.
Quan jo vaig començar fort en el món de les falles, concretament, quan vaig haver de fer una falla de primera o un especial, al principi havia de fer-lo com es feia antigament. És a dir, per a elaborar una peça gran o ninot s'havia de fer amb fang, després s'havien de fer els motles, omplir-los de cartó… era un procés llarguíssim. Hui la mateixa peça la fas amb suro i et lleva potser el 80 o el 70 per cent de la faena. No és que siga millor o pitjor és que guanyes temps.
L'únic problema és que hi ha un concurs que està mal pagat. Per tant, el que reps dels premis tampoc compensa el treball de tot l'any.
 
A part de la recompensa que suposa que les comissions compten amb vosté any rere any, què més diria que li ha regalat el món de les falles?
Els treballs que t'ixen bé són la major satisfacció. El gran disgust és quan creus que un treball l'has fet bé i no ha donat el resultat que esperaves. Perquè moltes vegades no ens adonem dels nostres errors.