L'alaquasera Lidia Pérez exposa al Castell d'Alaquàs 'Diari d'una fotògrafa curiosa'
La mostra, formada per més de mig centenars d’imatges captades en els últims 5 anys, es pot visitar al Castell d’Alaquàs fins al 9 de juliol
El divendres 3 de juny es va inaugurar al Castell d’Alaquàs l’obra ‘Diari d'una fotògrafa curiosa’ de l’alaquasera Lidia Pérez. En l’acte va estar acompanya per l’Alcalde d’Alaquàs, Toni Saura i una gran quantitat de familiars i amistats de l’artista. L’exposició es pot contemplar a la Sala dels Vilaragut del Castell d’Alaquàs fins al 9 de juliol.
L’exposició està formada per més de mig centenar d'imatges captades durant els últims 5 anys, temps en el qual s’ha dedicat a la imatge de manera professional ja que quasi des que va nàixer té una càmera entre les mans. Des de xicoteta, sabia que l'expressió a través de les paraules i les imatges era el seu. Amb 10 anys ja mirava amb recel els informatius, somniant algun dia amb contar les notícies des d'aquells llocs que li semblaven tan grans i llunyans. Acabada d'estrenar la majoria d'edat es va matricular en Periodisme, una carrera que va finalitzar quatre anys després a la Universitat de València.
Durant aquesta etapa universitària, una altra passió que tenia des del bressol es va veure activada: la fotografia. Un art en el qual també es va formar i no deixa de fer-ho en cada tret que realitza: “La inquietud i la renovació constant fan que els meus treballs tinguen un sentit en el temps” afirma Pérez. Les vesprades que passava veient les fotos que el seu pare havia revelat van ser determinants per a sentir aquella màgia per la fotografia: “he crescut entre rodets analògics, càmeres i molt paper”, conta la fotògrafa.
En aquesta mostra, l'autora repassa els moments més destacats que ha tingut l'oportunitat de retratar. Les fotografies del món del motor són de les seues preferides ja que estableix un paral·lelisme entre la velocitat d'aquest camp amb la del seu objectiu: “si parpelleges t'ho perds”, afirma.
La fotografia humana també és un altre dels seus forts, fuig dels posats volent captar la naturalitat de la persona. Per descomptat, no deixa arrere els enquadraments paisatgístics i animals, sent els gats una de les seues febleses. Aquesta exposició també és un xicotet homenatge per als seus tres peluts font d'inspiració: Kirito, Copito i Zarpita.