Martí Domínguez: La dignitat d’un periodista

Martí Domínguez i Barberà, un gran escriptor, periodista i home de bé, compromès amb la justícia i la llibertat, va ser un home lliure que va saber alçar la seua veu en defensa de la dignitat del nostre Poble.

El 1924, amb 16 anys, començà la carrera de Dret a València. El 1928 publicà el seu primer llibre de versos en castellà, titulat “Versos de juventud” Home emprenedor, lletraferit i entusiasta de la literatura, el 1931 va fundar a la seua ciutat nadiua el setmanari Llevant, del qual fou el seu director. Va col·laborar amb la Dreta Regional Valenciana de Lluís Lúcia. El 1934 obtingué el Premi Extraordinari dels Jocs Florals d’Algemesí, amb el poema Arròs. Posteriorment, en esclatar la guerra civil, ell que era un home d’una gran religiositat, hagué d’amagar-se per tal de fugir dels escamots republicans. L’any 1939 es convertí en redactor de Avance, alhora que participà en la creació del diari Levante. El 1941 escriví i preparà l’edició de Mont, el monte musical, que no es va publicar. Escrigué també Alma y tierra de Valencia. El 1949 fou nomenat director del diari Las Provincias. El 1955 guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de València, amb el Poema Arbres, que Martí Domínguez dedicà “a la memòria de Teodor Llorente, poeta de València” El diari Las Provincias el publicà sencer, el dia 7 d’agost d’aquell mateix any. En este poema, Martí Domínguez feia un elogi de la llengua dels valencians:

“La llengua és a la Pàtria
lo que a la terra els arbres:
l’arrelam que l’apreta,
els troncs que l’ennobleixen,
les branques que s’eixamplen
per donar-li son ombra
i a la volta son fruit.”

Martí Domínguez, es lamentava de la desídia a la que es veia sotmesa la nostra llengua:

“Ai del poble que talla els seus boscs mil·lenaris
i abandona els solcs patris de les pròpies collites!

En el poema, Martí Domínguez feia una descripció de la diversitat, de la riquesa i de la persistència de la llengua:

“I per damunt de tot,
queda la veu
viva del poble pla,
filla de Déu.
Borbolla el valencià pertot arreu:
d’Elx al Maestrat, d’Alcoi a Vinaròs:
cast en Morella, altiu en Guadalest,
fort en Biar...anacreòntic, llest,
en mig dels tarongers
i els camps d’arròs”

El 1956 va participar en l’homenatge que Lo Rat Penat dedicà a Carles Salvador.

Però la data que marcà la grandesa humana de Martí Domínguez, va ser el 16 de març de 1958, amb el seu discurs de mantenidor de la fallera major de València, al Teatre Principal.Cal tindre en compte que uns mesos abans, el 14 d’octubre de 1957, hi havia hagut la riuada que va assolar el Cap i Casal, amb una ajuda nul·la per part del govern de Madrid. Martí Domínguez, director de Las Provincias, davant d’este menyspreu per part de les autoritats, pronuncià el discurs: “Valencia, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres...¡ hablan las piedras!” Les seues paraules, plenes de valentia, s’adreçaren a les representants de Catalunya i Balears, que formaven part de la cort d’honor de la fallera major: “princeses de terra i mar perquè València vol beneir-vos i saludar-vos en esta llengua nostra i vol que sentiu en ella bessones, amb la triple germanor del mateix esperit, del mateix mar i del mateix idioma” Amb el seu discurs de mantenidor, Martí Domínguez denuncià la marginació que sofrí València, així com l’oblit de les nostres senyes d’identitat. La seua va ser de les poques veus crítiques respecte el franquisme. Per això mateix, el Ministerio de Información y Turismo va pressionar els propietaris de Las Provincias, perquè l’obligaren a deixar el càrrec de director. Així el 25 de juliol d’aquell mateix any, Martí Domínguez presentava la dimissió.

El 1960 escrigué i estrenà l’obra de teatre “No n’eren 10?”, “un apunt dramàtic inspirat en l’Evangeli de Sant Lluc” i editat per Cosmos. Esta obra va ser qualificada per Joan Fuster, com “un hito importante en la vida teatral valenciana de nuetro siglo” També Vicent Ventura escrigué: “Una obra teatral en idioma valenciano y escrita por un periodista excelente, agudo, batallador” Martí Domínguez, en la presentació de “No n’eren 10?”  adverteix sobre la “unitat substàncial de la llengua que es parla al Principat, Balears, València, el Rosselló, la Cerdanya, a les Valls d’Andorra i a la ciutat de l’Alguer de Sardenya”

El 1962, Martí Domínguez s’incorporà a la revista València-Fruits”, de la qual va arribar a ser director. El 1964 pronuncià a Barcelona la conferència “Nacionalisme i cristianisme”, i el 1966 fundà amb Vicent Ventura i J.J. Pérez Benlloch, el diari Al dia.

Home compromès amb la nostra cultura, el 1971 formà part del Patronat de la Universitat de València, i el 1972 publicà la novel·la Els horts, el 1978 Els nostres menjars, i el 1980, Els Borja.

Formà part de l’Associació La Paraula Cristiana, fundada el 1973, juntament amb Robert Moròder, Joan Senent, Mossèn Vicent Sorribes, Vicent Badia i Marín, Sanchis Guarner, Pere Riutort, Cristòfor Aguado, Joaquim Meneu  i Ramon Haro.

El 10 d’agost de 1984 morí a València, després d’una vida fecunda.

Martí Domínguez va ser un ferm defensor de la nostra llengua, enfront d’aquells que reneguen d’ella: “esa estoreta velleta (deia Martí Domínguez) que muchos teneis en el porche....perquè no fa fi i perquè parlar en valencià no fa fi. ¡Quanta coentor, Dios mio...esa estoreta, valencianos, no la tireis, no la guardeis en el porche; ponedla en circulación”

Com ha dit Agustí Colomer, Martí Domínguez “il·lustra a la perfecció l’esperit conciliador d’un escriptor que, com el pacient artesà medieval, encaixa les tessel·les del gran mosaic de la valencianitat”