Rèquiem pel vilero?

La confirmació dels ornitòlegs de la progressiva i imparable decadència dels vileros, és una notícia que em deixa trist i pensatiu. Fa poc denunciavem ací mateix l’ocàs dels sapos, un altre animal que, com els vileros, figura en la percepció de la gent  i en els llibres de zoologia com vulgar o insignificant. Fins que aplega un dia en què el seu buit, al principi inapreciable, sumat al de altres criatures que han compartit el mateix destí, explota i et fa comprendre que ells són una de les raons per les quals el món ja no és el mateix.

El vilero (“gorrión común” en castellà)  que busca en la proximitat de l’hàbitat humà i el seu entorn protecció i facilitats per a obtindre aliment (d’on li ve el nom científic Passer domesticus, i l’autòcton “vilero” —o siga “pardal de vila”—, teuladí, etc.), ha hagut de pagar també un preu per demostrar tanta descaradura. La servidumbre d’eixa dependència l’ha fet víctima en un passat recent dels cruels cepets i dels rifles de perdigons, activitats habituals en l’anomenada època de la fam.

Antigament, era natural que el llaurador parara cepets per l’hort mentre realitzava les seues rutines diàries. Una forma primitiva i eficient (però indiscriminada) d’abastir-se de proteïna barata amb què enriquir el perolet d’arròs del mig dia, que es preparava a la mateixa alcria. Els pardals també eren consumits, després de desplomats i eviscerats, fregits o passats per les brases.

Els vilerets em duen a la memòria una imatge estiuenca de mon pare, etern lector davall de l’ombra dels vells pins de la nostra alcria-xalet de la Malvarosa. Tenia costum de sujectar alternativament el llibre obert fent una pinza amb la mà esquerra, que a més li servia d’atril. La fresqueta que proporcionaven aquells enormes pins era la quintaesència de l’alcria, i a les seues llenyoses i verdes copes bullia aleshores la vida ornitològica. Per tal de descansar de la lectura, de tant en tant la interrompia per a dedicar-se a modelar boletes amb molla de pa; això sí, tot sense alçar-se del panerot. Quan ja en tenia prou, sostenia la innocua munició entre el polze i el dit mitger com si foren boletes de guà, i les llançava d’una en una a pocs metres de distància, al mateix temps que cridava els pardalets amb una espècie de xiulit de baixa freqüència. A base de repetir aquest ritual, havia aconseguit mig ensinistrar unes famílies de vilerets que frequentaven aquell pinar, i que esperaven el moment per a baixar a terra i pegar-se un festí, molletes de pa sempre disputades amb algaravia però respectant estrictament la jerarquia. En realitat tractava d’aconseguir que li menjaren directament de la mà, com es veu als grans parcs londinenses i d’altres grans capitals. Però mai no va lograr el privilegi de guanyar-se llur total confiança. El metre de distància era una barrera infranquejable per a aquells simpàtics i desconfiats animals.

Qui no s’ha sentit alguna volta com Gerald Durrell, encisat observant-los rebolcar-se, esponjar el plomatge i refregar-se el pit en la pols per a desparasitar-se, o beure i refrescar-se en les basses d’aigua que es fan després de la pluja? Indefectiblement, quasi tots els caps de setmana dels meus anys universitaris a València me’n tornava a casa afectat de nostalgia de campanar. En època d’examens, ma mare acondicionava una saleta de casa que feia sevir de quarto d’estudi. La finestra mirava cap a les teulades d’unes velles cases del carrer de darrere de Correus situades en un plànol inferior, un hidden improvistat des d’on presenciava cada primavera els rituals reproductors dels vileros, els seus amorosos festejos entre refilades, xip-xsiiips i xiu-xaus. Sempre solia haver-hi també algun gat observant l’escena atentament des d’un amagatall, per a no desperdiciar la més mínima oportunitat.

Però els temps han canviat, i molt. Hui a les ciutats quasi que només es veuen estornells, coloms i tórtoles, que ho embruten tot amb les seues immundícies. Els xiquets d’ara ja no saben què és un vilero, ni qui era Errol Flynn o Burt Lancaster. Però això sí, tots saben pronunciar en perfecte anglés sparrow, gràcies a Jack Sparrow, el cinematogràfic “Capità Vilero” pirata del Carib interpretat per l’histriònic Johnny Depp, disfressat amb indumentària glamurosa d’alta costura. Sí amics, les poblacions de vileros estan minvant imparablement, fenòmen a escala mundial del qual no ens lliurem tampoc els valencians. Aquestos bulliciosos animalets (“los gorriones son los niños del aire” segons Miguel Hernández) han aplegat a fer niu en la teulada d’una caseta trastera de la terrassa de ma casa; però hui haig d’agarrar els prismàtics i armar-me de paciència si vull vore’n algú.

He estat llegint un conegut estudi del professor Gil-Delgado sobre el tema (disponible en internet, vegeu la bibliografía adjunta), que ens afecta de ben a prop per estar realitzat als horts de tarongers, un dels hàbitats preferits del vilero. L’estudi el va fer a Sagunt, sobre 17 ha. situades a la partida de Montiver, entre 1975 i 2001. Han transcorregut 10 anys, i encara que no podem parlar d’extinció, les tendències generals no han canviat en aquesta darrera dècada. El especialistes, però, no es posen d’acord sobre las causes, que són complexes i variables (per exemple, en el medi urbà s’ha parlat fins i tot de la mala influència de les antenes de telefonia mòbil).

Gil Delgado i al. (2002), després de descartar com a raó principal de la disminució d’efectius en la població de vileros el impacte que puguen haver significat diversos factors com ara la depredació, la canviant meteorologia, les replantacions citrícoles (el vilero necesita arbres d’uns 2 metres mínim per a fer niu), etc., denuncien com a causa més probable els canvis que han experimentat les tècniques i usos de la citricultura, sobretot a partir de la dècada dels 80: la substitució del reg a manta en favor del degoteig, i l’ús d’herbicides i abandó de pràctiques tradicionals, principalment llaurar els horts.

En resum i sempre segons els referits estudis, quan es roturen els horts (la mítica activitat de llaurar o ”rompre”) queden a descobert i disponibles bulbets de magreta, alls porros, etc., així com nombroses llavors i insectes de diverses espècies que servien d’aliment als vilerets. En època de cria aquest manà és fonamental per a traure endavant una família de famolencs caganius. D’altra banda, el reg a manta deixa basses on els animals podien disposar d’aigua abundant els mesos més càlids i sobretot menys pluviosos de l’any. Açò s’ha acabat amb el reg per degoteig. En definitiva la falta de roturació i els herbicides, tendeixen a convertir el sotabosc del tarongerar en una espècie de desert, una situació molt del gust de la mentalitat tradicional de l’agricultor, a qui li agrada vore-s’ho tot ben polit, però un desastre per a l’ecosistema del tarongerar, entre el qual es compten molts pardalets que vivien d’això, a més del vilero.

No seré jo qui insulte la inteligència del lector proposant-li cap paràbola o discurset moral al respecte. Simplemente em sume al lament dels qui sentim que passen estes coses, enmig de la indiferència generalitzada.

© Fotografies:

1- Repelant la barrusca. R. Roselló (2009).

2- Niu de vilero en un taronger. Rafael Pardo (1984, v. bibliografía).

Bibliografia

1- JOSÉ A. GIL-DELGADO,  CARMEN VIVES-FERRÁNDIZ & AUDREY TAPIERO (2002) .Tendencia decreciente de una población de gorrión comúnPasser domesticus, en los naranjales del este de España. Ardeola 49 (2), 2002, 195-209.

2- RAFAEL  PARDO  GUTIÉRREZ (1984). Las aves del naranjal de la provincia de Castellón. Ed. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón.

3- MURGUI, E. (2011). Gorrión común, Passer domesticus. En Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Morales, M.B. (Eds). Piqueu el següent enllaç:

http://www.vertebradosibericos.org/aves/pdf/pasdom.pdf