La casa de Gomis i la nostra marca de ciutat
L’enfonsament i la ruïna a la casa natal del compositor Josep Melcior Gomis, situada al número 18 del carrer que porta el seu nom, és una pèssima notícia per a Ontinyent. No només perquè ja feia temps que alguns avisàvem del seu estat perillós i demanàvem a l’Ajuntament la seua adquisició i rehabilitació, sinó pel nefast exemple de deixadesa i inconsciència patrimonial que representa com a ciutat. No, esta vegada el Gabinet d’Alcaldia no podrà fabricar cap nota de premsa amb els fal·laços titulars habituals: “Ontinyent és un exemple en”… ¿Rehabilitació urbana?
Gomis és el músic ontinyentí més internacional de tots els temps. De fet, l’il·lustre valencià d’Ontinyent va ser el compositor més important del Romanticisme al primer terç del segle XIX a escala hispànica, i un dels més rellevants d’Europa. Amic d’altres il·lustres músics com Berlioz o Rossini, la seua música va ressonar als salons de París i Londres, ciutats on es va haver d’exiliar per les seues idees liberals, perseguides per la monarquia absolutista que Ferran VII havia restaurat a Espanya. Des de fa uns anys i gràcies al rigorós treball d’investigació elaborat pel doctor ontinyentí Miquel Àngel Múrcia i Cambra, sabem que Gomis va nàixer al número 18 del carrer que hui en dia porta el seu nom, al bell mig del que totes i tots coneixem com a Carrer Major.
Per tots els motius exposats i molts més que ens ocuparien massa espai per a un article d’opinió, el significat històric de la casa natal de Gomis exigeix interés, sensibilitat i visió de ciutat. Perquè, al cap i a la fi, la memòria dels espais que habitem constitueix l’ànima d’Ontinyent. I més enllà de l’estima que alguns professem per la nostra identitat, la recuperació activa d’un element patrimonial tan ple de significat també hauria de ser vist com una oportunitat per a la nostra marca de ciutat. Una font de possibilitats a nivell cultural i econòmic per a la capital de la Vall d’Albaida.
En eixe sentit, al llarg de les últimes dos dècades s’ha parlat molt de la necessitat de no fiar tot el desenvolupament econòmic de la nostra ciutat al monocultiu del tèxtil. Del repte de diversificar l’economia local, d’apostar per més sectors que facen més fort i resilient el model ontinyentí de guanyar-se la vida. Doncs això també implica passar de la reflexió a l’acció. Tenim clar que la indústria ha sigut, és i ha de seguir sent el sector tractor de l’economia local, però no volem posar tots els ous en la mateixa cistella. Per això, recuperar i posar en valor un patrimoni com la casa natal de Gomis no només és una obligació moral per respecte per la història i compromís real amb la qualitat dels espais urbans que habitem els ontinyentins i ontinyentines, sinó que també pot ser una font d’oportunitats, un impuls per a la marca d’Ontinyent com a ciutat.
Com deia al principi, en gener de 2021 ja vam proposar l’adquisició i rehabilitació de la casa de Gomis per a la seua conversió en un museu. En aquell moment ja ens sobraven arguments que continuen estant vigents: l’actuació contribuiria a la revitalització i dignificació del Carrer Major, que pateix una degradació evident en l’actualitat, i permetria donar un major impuls a la figura del compositor ontinyentí, així com oferir un nou atractiu cultural i turístic a Ontinyent.
Per desgràcia, la proposta va ser rebutjada per la majoria absoluta de La Vall ens Uneix, no s’ha efectuat i ara n’estem patint les conseqüències. Les excuses com la falta de pressupost no quadren en un Ajuntament que pretén gastar molts diners en obres estrambòtiques com unes escales mecàniques en un espai que ja està adaptat amb una rampa, i altres actuacions de dubtosa necessitat. A més, l’actual govern municipal, amb les contínues modificacions de crèdit que aprova unilateralment per canviar el pressupost municipal durant l’any, està demostrant que quan vol troba recursos per tal d’aconseguir els seus objectius.
Per tant, si no es corregeix el rumb i s’aclareixen millor les prioritats en la política municipal d’inversions, a mesura que passe el temps, la pluja i les inclemències meteorològiques seguiran fent el seu camí i la casa continuarà deteriorant-se. Però l’esperança és l’últim que es perd, i pense que encara estem a temps de restablir una injustícia històrica. Només cal canviar la mentalitat i passar d’enfocar el patrimoni com un problema o una despesa innecessària, a tractar-lo com una vertadera oportunitat per a la ciutat. Perquè la memòria de Gomis i la ciutat d’Ontinyent mereixen més.
