Confesiones de un tertuliante

Jamás fui conciente de mi inconciencia. Simplemente me acomodé lo mejor que pude a las circunstancias.

De haber permanecido en Burriana hubiese sido socio del Frutero (como mi abuelo) o de los Cazadores (como mi padre.) Como eso no pudo ser. Aprovechando la sugerencia de mi muy querido amigo Roberto y la generosidad de Berta, puedo participar en ésta rueda de amigos.

Ayer, obsequié el último ejemplar de “Simplezas de un quijote.” Al hacerlo, sentí en mi corazón la dulce tristeza del deber cumplido.

Hoy, sin otro afán que, encontrar en el dialogo, una luz en mis tinieblas. Me gustaría periódicamente, compartir con ustedes su contenido. Una humilde invitación a la reflexión sobre la vida, el amor y la amistad.

Este libro

Percibir luces y sombras. No las superficiales, las profundas, no es terea fácil. Yo no escribo para los de más. Dialogo con ellos. Soy un toro solitario en la cumbre de la cuchilla que, impasible, va rumiando su existencia, mientras que a mis pies, el imprevisible arroyo me saluda al pasar, entonando un himno a la vida.

Soy un manantial en donde el agua renace. Soy, en fin, un canto rodado, cuyo destino es el mar.

Este libro que surge de lo más profundo de mi ser, sin proponérmelo, es un homenaje y reconocimiento aquéllos que de alguna manera me han forjado.

Muchas gracias, y que vuestro Dios os bendiga.

ELS AFORISMES DE PACO PLANELLES

Açò que l’autor, Paco Planelles, anomena modestament “simplezas” no es pot escriure d’una forma simple, perquè podrà tractar-se aparentment de pensaments senzills, però en cap cas de ximpleries. Tampoc no són textos que es puguen escriure d’una seguida, sinó que s’han d’anar espigolant a poc a poc, posant un interés especial a observar-se u mateix, a contemplar la vida amb una mirada detinguda, introspectiva, reflexiva i, com a conseqüència d’aquesta actitud —i aquest és el miracle de la literatura—, creativa. La persona que es dedica a redactar aquesta mena de textos no només s’ha de sentir escriptor, sinó que també ha de ser un pensador i un moralista.

Crec recordar que, quan era adolescent, el primer contacte que vaig tindre amb aquesta classe de prosa amable, suggerent i propiciadora d’altres idees, van ser uns pensaments de Rabindranath Tagore adaptats per Juan Ramón Jiménez a partir de la traducció que la seua muller, Zenobia Camprubí, filla de diplomàtics, en féu de l’anglés, per no citar les greguerías de Gómez de la Serna que tan encertadament esmenta Gregorio Rivero Iturralde en el pròleg d’aquest llibre.

De fet, aquestes “simplezas” són aforismes (del grec αφοριζειν, definir), una modalitat de prosa literària que ja empraven alguns filòsofs de l’antiga Grècia per expressar a través d’una proposició o sentència, sense argumentar-ho, allò que era difícil d'explicar d’una altra manera, i que podien adoptar tant una expressió seriosa i severa com enginyosa o humorística.

En la literatura universal hi ha autors famosos d’aforismes, com ara Georges Bernard Shaw (“La democràcia és el procés que assegura que no siguem governats millor del que ens mereixem.”), Jacinto Benavente ("Els llibres són com els amics, no sempre és el millor el que més ens agrada."), Oscar Wilde (“Les dones han estat fetes per a ser estimades, no per a ser compreses.”), Albert Einstein (“Tots som molt ignorants. El que ocorre és que no tots ignorem les mateixes coses.”), Woody Allen (“Hi ha dos tipus de persones: els bons i els roïns. Els bons dormen bé, però els roïns pareix que s’ho passen millor quan estan desperts.”), Johann Wolfgang von Goethe (“Qui actua no té mai consciència; només en té qui medita.”), Emil Michel Cioran (“El fet que la vida no tinga cap sentit és una raó per a viure; l'única, en realitat.”), Friedrich Nietzsche (“L'avantatge de la mala memòria és que es disfruta diverses vegades de les mateixes coses per primera vegada.”) o Groucho Marx (““La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.”).

L’aforisme és, de fet, un assaig reduït a la mínima expressió. El terme ‘assaig’ va ser utilitzat per primera vegada pel filòsof francés Michel de Montaigne quan va publicar els seus Assajos en 1580, obra en què va escriure les seues reflexions personals sobre diversos assumptes. Montaigne era conscient de la forma particular i singular d'exposar les seues idees, ja que en aquests assajos tenia l'objectiu de conéixer-se a si mateix i explicar l'experiència pròpia per aclarir-se, per la qual cosa foren per a ell un mètode de coneixement propi. A pesar de reflectir el seu jo, les reflexions de Montaigne no són una autobiografia, perquè el que tracta de construir són pensaments impregnats de referències personals integrades en la pròpia exposició (““Tothom considera barbarie el que no és el seu costum.”).

En la segona meitat del segle XX, entre les obres de l’assagista valencià Joan Fuster també hi ha una notable producció d’excel·lents aforismes: “Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.”; “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.”; “La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades.”

La diferència entre l’aforisme i la frase cèlebre rau en el fet que, així com l’aforisme es deu a l’agudesa d’un escriptor que el produeix sense vincular-lo a un context determinat, la frase cèlebre s’atribueix a un personatge a partir d’un motiu concret, i se suposa que algú n’ha pres nota per immortalitzar-la. Hi ha reculls de frases cèlebres que s’atribueixen a grans personalitats de tots els temps, que els polítics cultivats solen utilitzar en un moment determinat de les seues soflames. El clero, en canvi, extrau les frases cèlebres del pou sense fi de la Bíblia i, més en concret, del Nou Testament.

Amb el modest títol de Simplezas, Paco Planelles ens ofereix una sèrie d’aforismes en què ens brinda l’oportunitat de reflexionar sobre allò mateix que per a ell ha sigut motiu de reflexió, i és admirable la quantitat de “píndoles reflexives” que ha produït i que ha conservat. N’hi ha que, en efecte, recorden la gregería plàstica de Gómez de la Serna (“Los tomates se pelan. La cebollas se desvisten.”), d’altres tenen una enorme càrrega de profunditat (“El orgullo es la fuerza de la debilidad.”), la construcció d’altres es basa en l’equívoc del llenguatge habitual (“Quien da una mano se queda manco.”) i n’hi ha bastants, en fi, que reflecteixen el seu respecte per la natura (“Cuando se agote el agua, ¿beberemos oro?”).

El lector ha de saber que un llibre d’aforismes, com un llibre de poemes, no es pot llegir d’una tirada, puix que en ambdós casos es tracta de pensaments d’una densitat i d’una profunditat que requereix calma, assossegament i reflexió. Són, les paraules del borrianenc Paco Planelles, uruguaià d’adopció, un conjunt de màximes que, ben dosificades, segur que causaran sobre el lector l’efecte beneficiós que recomana en una de tantes: “Dedica unos segundos al día para conversar contigo.”

En fi, no sé a què volia referir-se l’autor en la segona part del títol quan atribuïa les seues “simplezas” a “un quijote”, però no hi ha dubte que el que ha escrit al llarg d’aquestes pàgines és una autèntica “quijotada” que els bons lectors li agrairan per l’afecte que demostra en cada un dels pensaments que ens brinda.

Josep Palomero - Burriaba junio 2009

Página diecinueve

Del desierto me atrae su austera belleza, las dunas viajeras, el púdico oasis, las plañideras palmeras, el solitario cactus cuyas flores son únicas por su incomparable belleza.

Cada cual es hijo de las circunstancias. Pensar lo contrario sería una injusticia y un error.

No alcanza con tener oportunidades. Hay que poseer la capacidad de reconocerlas y aprovecharlas.

Quien desprecia a un débil está poniendo en evidencia su propia debilidad.

Yo no me siento con derecho ni capacidad de juzgar a un semejante, pero sí obligado a comprenderlo y a valorarlo.

Basta mirar al cielo, para comprender nuestra pequeñez y sentir nuestra grandeza.