Borriana dedica el 9 d'Octubre a la memòria d'Enrique Monsonís

La Corporació Municipal de Borriana ha celebrat hui un ple extraordinari amb motiu de la festivitat del 9 d'Octubre, que ha començat amb un respectuós minut de silenci per la mort del borrianenc i ex President de la Generalitat Valenciana, Enrique Monsonís Domingo; el fèretre del qual ha sigut enterrat este matí al Cementeri Municipal després de ser traslladat des de la capella ardent, instal•lada al saló de sessions de l'Ajuntament.

Després del minut de silenci, el regidor de Personal, Enrique Safont, ha pres la paraula per a homenatjar els funcionaris municipals que compleixen enguany la seua jubilació i que han rebut, de mans de l'alcalde, José Ramón Calpe, la Insígnia d'Or de la Ciutat.

José Ramón Calpe ha centrat enguany el seu discurs institucional en recordar la figura d'Enrique Monsonís, "un dels polítics de més casta que ha tingut Borriana". Calpe ha repassat la biografia política de Monsonís, ressaltant-ne el seu paper i influència en l'etapa de la transició i en els inicis de l'Administració autonòmica i en la configuració de la Generalitat Valenciana.
Precisament, i respectant els tres dies de dol decretats per l'Ajuntament, la celebració institucional del 9 d'Octubre a Borriana ha suprimit la hissada de la senyera.

 Discurs de José Ramón Calpe del 9 d’Octubre de 2011

Pocs minuts abans de començar esta celebració institucional del 9 d’Octubre, teníem ací, entre nosaltres, a esta mateixa Sala de Sessions del nostre Ajuntament, les restes mortals del nostre paisà Enrique Monsonís Domingo. En la seua memòria hem guardat un minut de silenci al principi d’esta sessió i és just que a la seua memòria es referesquen les primeres paraules meues en este discurs que la tanca.

Borriana ha perdut a un dels seus polítics de més casta. Quallat per a la vida pública en els dies il•lusionants de la transició política espanyola del franquisme a la democràcia, Monsonís va formar part d’un espectacular pomell de borrianencs que van tindre aquells dies una notòria activitat pública que va trascendir, en molt, els límits de la política municipal: cal recordar ací, entre d’altres, al Senador Batiste Rios –a més President de la nostra Comunitat de Regants, de la Junta d’Aigües de la Plana i del Sindicat Central del Riu Millars-, al Secretari d’Estat, Serafí Rios Mingarro o a Manuel Tarancon Fandos, regidor a Borriana i després a València, diputat provincial a Castelló, President de la Diputació Provincial de València, Conseller d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana o diputat a les Corts Valencianes. Amb tots ells, cal recordar una vegada més, la figura del Cardenal Vicent Enrique i Tarancon, de tanta influència a l’época.

Enrique Monsonís representa els valors de aquells borrianencs que van crear una Borriana que sorprenia al món i que ens van donar els millors anys de prosperitat de la nostra història; sent encara molt jove es va trasladar a Alemanya, amb la cultura de la nostra millor tradició mercantil i exportadora, per a vendre productes espanyols en aquella República Federal que estava protagonitzant el que es va conéixer com el miracle alemany. Tot indica que va saber treballar bé i guanyar-se una posició. Però també a Alemanya va descobrir la que seria la gran passió de la seua vida: la política, entesa i viscuda amb fermes conviccions democràtiques i liberals, el que el va dur a afiliar-se i militar molt activament al Partit Liberal.

Mort el dictador i veient la decidida aposta de les democràcies europeues i els seus principals partits per recolzar a Espanya la instauració d’una monarquia parlamentària i plenament democràtica, decideix prendre part activa en tan il•lusionant projecte i es trasllada a Borriana, des d’on va col•laborant amb altres valencians en la creació del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià, que va a arribar a tindre en la nostra ciutat, per l’entusiasme de Monsonís, el que probablement era el col•lectiu de militants més nombrós i del que formavem part alguns del que hem tingut responsabilitats en este Ajuntament, com ara Manuel Tarancon, Juan Sorolla o Josep Miquel Ros, a més de jo mateix.

Integrat el partit en la Federación de Partidos Demócratas y Liberales, que presidia Joaquín Garrigues Walker, i aquesta federació en Unión del Centro Democrático, Enrique Monsonís consegueix ser, no sense lliurar prou batalles internes, cap de llista de la candidatura per Castelló al Congrés dels Diputats de la, en aquells moments coalició centrista, en les primeres eleccions generals del 15 de juny de 1977, que van acabar sent unes eleccions a Corts Constituents, circumstància que li va permetre la presència i participació en els debats de la nostra vigent Constitució de 1978. De nou va resultar elegit diputat a Corts Generals en les eleccions de 1979, que van donar pas a la primera legislatura constitucional.

A l’assumir l’immensa tasca de redactar una constitució democrática que fora garant els drets individuals dels ciutadans, els constituents van encarar la no menys ambiciosa de donar-li a l’Estat una nova organització territorial, de la que naixen les actuals Comunitats Autònomes i en la que es fonamenta el nostre Estatut d’Autonomia. Monsonís, conscient de les possibilitats polítiques de la nostra autonomia, molt probablement pel coneixement de l’estructura de la República Federal Alemanya, decidix apostar per la política valenciana i lliurar-se decididament a ella.
L’entussiasme amb què es va lliurar a l’empresa, el va dur a ser conseller en el Consell Preautonòmic, President d’eixe mateix Consell i, finalment, President de la Generalitat, una vegada aprovat, en 1982, el nostre Estatut. Tanmateix, la desfeta de l’UCD a les eleccions del 28 d’octubre d’eixe mateix any, en les que va obtindre una aclaparadora victoria el Partit Socialista, va provocar en Monsonís l’exemplar reacció democràtica de presentar la seua dimissió i cedir la presidència a un membre del partit que tan claríssimament havia resultat guanyador.

Retirat de la política partidària durant més de deu anys, encara va poder ser elegit diputat al Parlament Europeu, en les eleccions de 1999, per Unió Valenciana. Naturalment, en la cambra europea es va integrar al grup liberal.

Si he volgut fer esta breu excursió per la biografia d’Enrique Monsonís ha estat per destacar dos vessants de la seua activitat política, el valencianisme i el liberalisme, que semblen adquirir especial rellevància en el moment de la seua mort, en vespres de la celebració del nostre valencianisme i d’una de les fites de major influència del liberalisme en la política española.
Monsonís ens ha deixat en vespres del 9 d’Octubre, la festa de tots els valencians i la celebració de la nostra personalitat política que ell, tan significativament, va ajudar a crear. Hui l’ha recordat el Molt Honorable President -que ahir visitava la seua capella-, en l’acte institucional celebrat al Palau de la Generalitat. Probablement haurà estat recordat en molts altres actes i el recorden hui també els mitjans de comunicació. De justícia és que també el recorde la corporació municipal del seu poble en este acte.

Però, a més, en esta tardor de 2011, estem en vespres de de la commemoració del bicentenari de la Constitució de 1812, aquella redactada per uns diputats que van resistir l’invasió extranjera, que van clamar contra l’absolutisme i van voler donar a Espanya la primera constitució que reconeguera als espanyols com a ciutadans sujectes de drets subjectius. No sé si en les legislatures de Monsonís, com ara, estaven exposades en una de les sales del Palau del Congrés dels Diputats, els exemplars de totes les constitucions espanyoles, mai no li ho vaig preguntar. Però si ja estava eixa expossició i ell la visitava, estic segur que miraria amb especial estima aquella constitució de 1812 que ens preparem a homenatjar el proper any.

La transició política dels anys 70 o les Corts de Cadis, redactores de la Constitució de 1812, són, probablement, els dos moments de la nostra historia en què es produeix una major identificació entre els ciutadans i els seus representants polític. Són moments de gran prestigi dels polítics, moments en que la política està donant resposta a les ambicions i il•lusions dels ciutadans. ¿És eixa la situació actual? No ho sembla; hui la política és una activitat questionada i, molt a sovint, menyspreada. Si en 1812 o en 1977 el diputats eren herois populars, hui són mirats, com la resta de càrrecs públics, amb desconfiança i posats davall sospita.

El prestigi d’aquells diputats estava ben guanyat per una conducta generosa, que els feia a tots ells lliurar-se, amb els millors esforços, a trobar punts d’encontre que satisferen les ànsies de llibertat i democràcia dels seus contemporanis, establint-se així una relació de confiança entre representants i representats. Això probablement és el que ara s’espera de nosaltres, en estos temps en que s’ha de donar resposta als molts greus problemes de la nostra societat i, molt especialment, al de la desocupació, que posa en situacions dramàtiques a tantes famílies i atempta contra la dignitat de les persones que la patixen. L’exemple d’Enrique Monsonís i els polítics de la seua generació caldria tindre’l ben present. Recordem que no sols es va pactar una constitució, que no és poca cosa, sinò que els anomenats Pactes de la Moncloa, van propiciar una batería de mesures polítiques, econòmiques i socials que van permetre reconduir una situació, també aleshores, prou crítica.

Hui, en este acte commemoratiu del 9 d’Octubre, hem rendit sencill però merescut homenatge a cinc funcionaris que han cessat en el seu servici a la nostra ciutat de Burriana. Un d’ells, el membre de la nostra policia local, D. José Gallardo Martí, ens va deixar prematurament al no poder superar la malaltia, després d’anys de servici a la nostra seguretat i convivència; vaja per a ell el nostre reconeixement i gratitut i, a la seua família, representada en este acte per la seua esposa, el testimoni de la nostra estima.

Altres quatre funcionaris han arribat a l’edat de la merescuda jubilació: D. José Enrique Barberá, després de molts anys de vetlar pels ingressos municipals, ha guanyat la condició de pensionista en uns moments en que la seua absència es fa especialment notòria. D. Andrés Martínez Yunta, després de molts anys de vigilar i cuidar el nostre terme, tan amenaçat en els temps que vivim i tan necessitat de la nostra atenció i dedicació per al digne manteniment d’eixe patrimoni agrícola que tan rica va fer a Borriana. D. Francisco Martínez Monserrat i D. José Ripollés Casanova, arriben a la jubilació després de cuidar de la nostra via pública, dels nostres carrers i places, de la intendència d’infinitats d’actes que es solapen per l’extraordinaria vitalitat dels borrianencs.

A tots els nostres homenatjats els agraïsc el seu treball i dedicació a les seues tasques que moltes vegades anomenem “servici públic”, resaltant la noblesa de la seua professió. Als que han arribat a l’edat de jubilació, els desitgem que esta nova etapa de la seua vida siga llarga i els permeta gaudir plenament de la seua nova situació.

La celebració del 9 d’Octubre ens recorda, cada any, l’inici d’un projecte comú a tots els que som valencians i ens encoratja a que eixe projecte siga cada vegada més exitós. Ara, més que mai, perquè els nostres temps no són gens fàcils, necessitem d’eixe coratge al que el 9 d’Octubre ens convida; és el moment de la decissió, de l’esforç i del valor i els borrianencs hi estem convocats i no ens falten exemples de les nostres capacitats: el flamant campió mundial de duatló, Javier Collado, els funcionaris municipals que hui hem homenatjat perquè han arrivat a la fi de la seua activitat o el recordat Enrique Monsonís, són exemples adients i ens els donen persones, tots ells, que són part de la nostra gent. Cadascú de nosaltres haurà d’aportar les seues competències, tan diverses com cadascuna de les persones, i tots haurem d’aportar un carácter forjat en el respecte a la legalitat i als principis ètics que fonamenten el nostre ordenament jurídic i la nostra convivència. Així aconsseguirem establir en la nostra societat la necessària confiança que permeta seguir creixent a la nostra Comunitat Valenciana, que inicià la seua història colectiva aquell 9 d’octubre de 1238 que hui commemorem, i que permeta també, amb ella, seguir creixen a la nostra Borriana.

Moltes gràcies i molt bona festa del 9 d’Octubre.

Currículum funcionaris jubilats enguany,  als que l’alcalde, José Ramón Calpe,  ha imposat la insígnia d’Or de la ciutat  en el ple extraordinari de hui

José Enrique Barberá
Entró en calidad de contratado laboral, como Inspector de Rentas el día 7 de marzo de 1970. Tomó posesión como funcionario de carrera en dicho puesto de trabajo el día 13 de marzo de 1976, prestando sus servicios hasta la fecha de su jubilación, el día 26 de enero de 2011.

Andrés Martínez Yunta
Entró en calidad de constratado laboral, como Guarda Rural, el día 1 de julio de 1978, prestando sus servicios hasta la fecha de su jubilación, el día 16 de febrero de 2011.

José Gallardo Martín (a título póstumo)
Entró en calidad de contratado laboral temporal para realización de funciones de Guardia Municipal el día 25 de junio de 1980. Tomó posesión como funcionario de carrera, como Cabo de la Policía Municipal el día 25 de junio de 1982. Fue declarado en situación administrativa de jubilación el día 15 de febrero de 2011.

Francisco Martínez Monserrat
Entró en calidad de contratado laboral, como Peón de la Vía Pública el día 11 de julio de 1986, prestando sus servicios hasta el día 15 de febrero de 1991. Tomó posesión como Peón de la Vía Pública el día 1 de marzo de 1991, prestando servicios hasta la fecha de de su jubilación, el día 21 de marzo de 2011.

José Ripollés Casanova
Entró en calidad de contratado laboral el día 22 de mayo de 1985 de una plaza de Peón del Cementerio; tomó posesión como funcionario interino de dicha plaza el día 17 de marzo de 1992. Tomó posesión como funcionario de carrera, en calidad de Peón del Cementerio el día 20 de octubre de 1992. El día 1 de febrero de 2003 se le adscribió provisionalmente al puesto de trabajo de Encargado del Cementerio, prestando servicio hasta la fecha de su jubilación, el día 27 de junio de 2011.